L’afinació com a ítem de bellesa en un cor

En l’art coral, la noció de bellesa sonora està profundament lligada a l’afinació. Encara que sovint la hi concebi com un paràmetre tècnic, l’afinació tanca una dimensió estètica essencial: és la forma en què la precisió sonora es converteix en experiència artística compartida. Un cor afinat no sols canta correctament quant a altura, sinó que produeix un so col·lectiu ple, coherent i vibrant, capaç de generar en l’oient una sensació d’harmonia interior. En aquest sentit, l’afinació pot considerar-se un autèntic ítem de bellesa, un component fonamental de la percepció estètica de la interpretació coral, juntament amb uns altres com el timbre, l’expressivitat o l’articulació.

Des de la perspectiva acústica, l’afinació es refereix a la relació exacta entre les freqüències que produeixen les diferents veus. Quan aquestes relacions són proporcionals, com en les cinquenes o les octaves, l’oïda percep una sensació d’equilibri i repòs. La coincidència dels harmònics genera una fusió sonora natural: els *batimientos desapareixen i el so adquireix una puresa que l’oient percep com a lluminositat o transparència. Però més enllà del físic, existeix un component perceptiu i emocional. L’afinació és també una construcció de sentit: quan les veus coincideixen amb *justeza, es produeix un ordre sensible que l’oïda associa espontàniament amb bellesa. En un concorde ben afinat, el so sembla expandir-se sense esforç, i aquesta expansió harmoniosa desperta en qui escolta una emoció estètica vinculada a la plenitud, a l’equilibri i a la serenitat.

L’afinació, no obstant això, no és un fenomen individual, sinó una construcció col·lectiva. En el cant coral, l’equilibri sonor depèn de la capacitat de cada cantant per a situar la seva veu en relació amb les altres, escoltant de manera activa i ajustant constantment la seva emissió. Afinar implica una escolta doble: horitzontal, per a mantenir la coherència melòdica de cada línia, i vertical, per a assegurar la consonància entre les diferents parts del concorde. Aquesta pràctica requereix no sols tècnica vocal, sinó també sensibilitat auditiva i consciència grupal. La bellesa que sorgeix de l’afinació és, per tant, una bellesa compartida, resultat de la cooperació i l’empatia sonora. Cada cantant contribueix amb la seva veu a un ideal comú, i aquest procés d’ajust continu pot entendre’s també com un acte ètic: afinar és escoltar l’altre, equilibrar-se amb ell, buscar una harmonia que transcendeixi l’individual.

Al llarg de la història, l’ideal d’afinació ha variat segons les concepcions estètiques de cada època. En el Renaixement, la puresa *intervalar i la fusió tímbrica eren sinònim de bellesa; en el Barroc i el Classicisme, l’afinació se subordinava a la direcció tonal i a les necessitats expressives del discurs musical. En el Romanticisme, l’afinació es va tornar més flexible, al servei de l’emoció i del color harmònic, mentre que en el segle XX l’exploració de microtonalitats i dissonàncies va ampliar els límits del que es considera “bell”. No obstant això, en totes aquestes transformacions històriques roman constant l’associació entre afinació i percepció estètica: afinar és donar forma audible a l’equilibri, encara que els criteris d’equilibri variïn.

Des de la fenomenologia de l’escolta, l’experiència de sentir un cor ben afinat produeix en l’oient una sensació d’unitat i de repòs que transcendeix l’anàlisi racional. La fusió dels harmònics crea una espècie d’espai sonor compartit, una vibració comuna que simbolitza, d’algun mode, l’harmonia entre els éssers humans. El so afinat adquireix així un valor simbòlic: representa la possibilitat d’equilibri, de comunió i de bellesa col·lectiva. Per això, l’afinació pot entendre’s no sols com una qüestió tècnica, sinó com una experiència estètica i, en certa manera, espiritual.

En conclusió, l’afinació en el cor és molt més que una mesura d’exactitud tonal: és una manifestació d’equilibri, sensibilitat i escolta mútua. La seva cerca expressa un ideal de bellesa que es funda en la cooperació i en la unitat. Afinar no és simplement corregir l’altura de les notes, sinó crear un espai de ressonància comuna en el qual les diferències individuals es fundin en un so col·lectiu ple de sentit. En paraules del director suec Eric Ericson, “afinar no és només trobar el to just, sinó trobar el lloc on el so es torna veritable”. En aquest lloc de veritat sonora habita, precisament, la bellesa del cant coral.

Vols cantar amb nosaltres? Inscríure’t ara aquí: Contacte

Cor Ciutat de Mallorca